Nacho Follana (Alacant, 1997) és conegut artísticament com a Cheti, i darrere d’aquest nom s’hi amaga un jove que fa cançons per celebrar les coses bones de la vida. Amb una proposta musical desenfadada i honesta, Cheti parla d’amor, de sol, d’estiu, i de tot allò que ens connecta amb el costat amable de l’existència. Però també és algú que reflexiona, que s’ha perdut i s’ha retrobat, i que entén la música com un espai de veritat. Avui parlem amb ell.
Com et presentaries musicalment parlant?
La meva música és una música desenfadada. És música per celebrar una mica les coses bones de la vida. Encara que si m’escoltes pots pensar: “Aquest noi sempre està content”, però no és així. Jo crec que cadascú fa música explicant el que li surt, i a mi, quan faig cançons, em surt parlar de coses bones, de l’amor, del sol, de l’estiu… qui m’escolti es trobarà amb un espai per pensar en totes aquestes coses.
Com va ser el teu primer contacte amb la música?
La música sempre ha estat present a casa. La meva mare toca el piano i el meu pare estava a una tuna quan era universitari. A mi m’agradava molt escoltar música, però no tocava cap instrument. Tot va començar quan vaig anar a viure als Estats Units i em va agafar la nostàlgia. Un cop a Espanya, vaig robar-li la guitarra al meu pare. Amb el temps, un dia, em va sortir fer una cançó meva.
Quan et planteges viure de la música, com ho encaixes?
És una aposta valenta dir “vull dedicar-me a això”. És una carrera de fons. La meva mare sempre m’ho diu: cal estar any rere any traient música. Però també et diré que a mi em va agafar amb la carrera començada. Jo vaig estudiar odontologia, he fet un màster, i a dia d’avui ho compagino. Si algun dia he de triar, m’agradaria decidir amb el cor, però sé que ho faré amb el cap. Al final, cal viure, i viure de la música és complicat.
Tinc la sort d’haver fet coses molt xules i, ara mateix, ho gaudeixo. Però això és una muntanya russa. Ara pot anar bé, i d’aquí uns anys, no tant. No obstant això, continuo esforçant-me, fent cançons, i si algun dia sona la flauta, tant de bó em pugui dedicar només a això.
Creus que el teu estil musical ha canviat molt des del principi?
Sí. Quan comences, no tens ni idea. Hi ha una màgia molt especial als inicis per la innocència amb què composes. Després et deixes portar una mica per les modes, pel que funciona. I crec que ara estic en un moment de tornar una mica al so del principi, però amb la maduresa dels 28 anys.
Hi ha hagut algun repte especialment difícil?
El projecte de la pel·lícula Campeones 2 va ser un repte gran. Ens van demanar adaptar una cançó meva, Qué bueno, que tinc amb el raper sevillà Chuki, i convertir-la en una versió de 10 minuts.
Havíem de reconstruir-la, adaptar lletra i música. Va ser complicat, però com que el projecte era tan bonic, ho vam fer amb moltes ganes.
Ha de ser molt impactant escoltar la teva pròpia veu en una pel·lícula.
És brutal. Crec que, si no és el projecte més bonic que he fet, està molt a prop. Recordo el visionat amb tot l’equip: actors, productora… Veure la pel·lícula acabada, amb la meva cançó sonant… se’t cauen les llàgrimes.
Totes les lletres són teves?
Al principi sí, perquè tenia molt temps lliure i m’hi dedicava moltes hores. Amb el temps, també he fet sessions de composició amb altres artistes. Però sempre hi ha una part meva a cada cançó. Sempre.
Quan composes, què surt primer: la lletra, la melodia, el títol…?
Al principi, només amb la guitarra, sortia tot sol. Tocava i escopia paraules. Ara, a les sessions, és diferent: pot venir algú amb una idea o melodia. A mi em segueix agradant més compondre sol, perquè el que surt de dins té veritat.
Tens alguna cançó preferida?
És com triar un fill, però normalment la que acabes de fer és la que més t’identifica.
Ara mateix, després d’un any parat, acabo de treure Un sueño i Culito melocotón, i les dues són molt especials. També tinc molt d’afecte a Qué bueno o Color Pomelo.
Com gestiones estar damunt d’un escenari?
Fa temps que no m’hi pujo, i ho visc amb una mica de síndrome de l’impostor. Ho passo malament abans, però quan surt bé és brutal. Hi ha poques sensacions com la de connectar amb la gent des de l’escenari.
Has estat sempre una persona extrovertida?
Gens. Soc molt introvertit. La música m’ha ajudat a gestionar-ho i a dissimular-ho millor amb el temps.
Recordes el teu primer concert?
Sí, i va ser un drama. No sabia cantar gaire, ni apropar-me al micro… però em vaig llançar. Era la primera vegada que feia una cosa tan meva, i estic molt orgullós d’això.
T’agrada veure’t o escoltar-te després?
Normalment no. No perquè no m’agradi, sinó perquè analitzes massa i ja no pots canviar res.
Però quan algú m’escriu dient que una cançó seva l’ha fet sentir molt, sí que em ve de gust posar-me-la i emocionar-me una mica.
Què estàs escoltant últimament?
Una mica de tot, però ara estic enganxadíssim a una cançó que no paro de posar-me.
Amb quin artista t’agradaria col·laborar?
Hi ha un artista que escoltava molt amb el meu pare als viatges, i crec que la seva música m’ha inspirat molt. Està al subconscient.
Quin és el projecte en què estàs treballant actualment?
Després d’un any de parón, torno amb cançons que tenen més maduresa. Treballo amb un productor cubà que es diu Armando i que li està donant un toc molt especial a tot.
Intento tornar a aquell lloc d’on sortien les primeres cançons, quan només pensava en fer-les per mi. I si després li agraden a la gent, genial.
Aquest any de silenci, per què?
Va ser una combinació de coses. Temes de contractes, canvis vitals, dos projectes grans com la pel·li o la campanya de Kinder Bueno… Necessitava processar-ho tot. I ara que ho tinc més ordenat, sento que vull tornar a treure música que valgui la pena.
I al final, el més bonic de perdre’s és tornar-se a trobar. I fer-ho sabent que sempre pots tornar al teu lloc segur.
Quines metes et proposes per als pròxims anys?
Fer música que em representi. No vull grans xifres, només sentir que faig cançons que em connecten amb mi mateix i amb qui les escolti.
I d’aquí a deu anys, com et veus?
Igual que ara. Feliç. No vull més. Si aconsegueixo mantenir això, ja estaré content.
