L’Estadi Lluis Companys va ser protagonista d’un concert històric que va ser molt més que música: va ser una declaració de principis, de llibertat i de perseverança.
Lola Índigo no és només una cantant. És una narradora. D’històries pròpies i alienes, de caigudes, de reptes i de redempcions. El seu pas fugaç per Operación Triunfo 2017 va semblar, per a molts, una oportunitat perduda. Però per a ella, va ser tan sols la llavor. De la “niña de la escuela” al fenomen musical que aquest dijous va omplir de màgia l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.
Davant 30.000 persones, la granadina va demostrar que la seva és una carrera feta a base de constància, suor i un instint infal·lible per connectar amb les emocions d’una generació.
Un espectacle sense precedents en el pop espanyol
Des del primer moment, l’escenografia anunciava el que vindria: no un simple concert, sinó un show internacional, amb una posada en escena pròpia de les grans estrelles del pop mundial. En efecte, Lola Índigo va entrar com una reina urbana, envoltada de tamborilers, trompetistes, coristes i un exèrcit de ballarins, amb Ya no quiero ná marcant l’inici del viatge. Un viatge de gairebé tres hores, sense respir, que va recórrer totes les etapes de la seva trajectòria artística.
De Granada a Barcelona: un viatge a les arrels
L’espectacle es va dividir en blocs que resseguien les seves diferents “eres”. El primer, el més emocional, va servir per retre homenatge a les seves arrels andaluses i al seu EP GRX (2023), on la seva Granada natal pren protagonisme sonor i identitari.
Allà, entre guitarres i queixals, va aparèixer José del Tomate, jove virtuós del flamenc, i –sorpresa majúscula per al públic català– Estopa, “els seus cosins de Cornellà”, que van fer trontollar l’Estadi amb Tu calorro, just un any després del seu propi concert apoteòsic al mateix escenari. El duet amb David Bisbal, a ritme de Bulería, va posar la cirereta a un tram que bevia del folklore però el transformava.
Provocació, pop i missatge generacional
El segon bloc va mutar en una explosió de pop urbà i provocador. Lola Índigo no té pèls a la llengua, ni tampoc por a les mirades crítiques. Ho va deixar clar amb la desacomplexada Yo tengo un novio, un himne de llibertat sexual i poder femení que va posar el públic dempeus.
La passió adolescent i la nostàlgia pop s’hi van donar la mà amb temes com Killa o la dolça Me quedo, on l’ombra d’Aitana planava com una abraçada còmplice. El color rosa, els cors gegants i l’estètica Barbie servien de teló de fons per a una artista que juga amb la feminitat sense deixar-se encasellar per cap etiqueta.
Futurisme i consagració: el moment “dragonera”
Quan semblava que ja ho havia donat tot, va arribar el moment clau. Un ou gegant metàl·lic va aparèixer a l’escenari i d’ell en va sortir una Lola Índigo renaixent com una criatura d’un altre planeta. Al seu costat, Quevedo, i junts van interpretar El tonto, un dels seus majors èxits recents.
Aquest tercer bloc, d’estètica futurista i múscul EDM, va confirmar allò que ja tothom intuïa: Lola Índigo juga en una altra lliga. Ja no és la noia d’OT. Ja no és la que obria concerts. Ara és la que tanca estadis. Amb hits com Moja1ta o La reina, va posar punt final a un espectacle monumental, amb referències visuals al seu últim àlbum, Nave dragón.
L’última batalla: entre la música i el silenci
“Ens fan fora a les onze”, va dir mirant el rellotge. I va continuar, entre llàgrimes contingudes i somriures d’infant que ha aconseguit el seu somni. Va cantar fins l’últim minut, com si fos l’última vegada. Perquè potser cada concert és una petita batalla contra l’oblit, contra el dubte, contra aquell “no” inicial que va rebre d’un públic que ara l’aclama.
Més enllà de la música: un símbol generacional
El concert de Lola Índigo a l’Estadi no va ser només un triomf musical. Va ser una victòria vital. Un cant a la resistència, a la capacitat de reinventar-se, de no deixar que et defineixi un fracàs aparent. És la història de moltes noies –i nois– que es veuen en ella: la que ballava al menjador de casa somiant amb escenaris, la que es va sentir invisible, la que va ser ridiculitzada per voler ser més del que li deien que podia ser.
I ara, davant desenes de milers de persones, Lola Índigo no demana permís. Governa.
Quan el pop es converteix en èpica
En una indústria sovint superficial, on l’èxit sembla un càlcul matemàtic de seguidors i streams, Lola Índigo ha demostrat que el carisma, la visió artística i la veritat emocional encara tenen un lloc.
No va cantar a Cornellà, però a Barcelona va ser el lloc on va esdevenir mite.
