Pepe Baena (Cádiz, 1979) és un artista que, a través de les seves obres, eleva el més quotidià a l’extrem de l’extraordinari. Des d’una tassa de cafè, una sardina salada o un esmorzar familiar, fins a la bellesa dels moments més senzills de la vida, la seva pintura transmet una gran càrrega de significat i nostàlgia.
Des que va començar a pintar als 31 anys, Baena ha trobat un llenguatge propi en l’art pictòric, on la memòria i la quotidianitat es fusionen per crear quadres que, tot i reflectir la simplicitat de la vida, desprenen una gran càrrega evocadora. La seva obra, que combina el realisme amb una mirada única sobre els petits detalls, ha captivat públics locals i internacionals.
En aquests moments, una de les seves obres es troba exposada a Barcelona, on es commemoren els 150 anys de FontVella.
Com va néixer la teva passió pel món de l’art?
Doncs mira, des de petit sempre m’havia cridat l’atenció l’art. Jo era d’aquells que, quan anava als museus, m’hi quedava mirant les pintures i sentia una connexió especial, però la pintura com a tal la vaig començar a practicar ja una mica tard, als 31 anys. És curiós perquè, tot i que sempre m’havia interessat, mai m’havia atrevit a pintar, però quan ho vaig fer em vaig adonar que m’agradava i que, a més, se’m donava bé, sobretot el maneig del color. Des de llavors, no he deixat de pintar.
Als 31 anys vas començar el teu camí artístic que s’ha convertit en la teva vocació. Com va ser el teu procés d’aprenentatge?
Al principi va ser a base de classes, d’experimentar molt, provar tècniques i estils, i aprendre dels altres pintors. Jo havia estudiat imatge i so, i treballava com a operador de càmera a la Diputació de Cadis. De fet, al principi pintava com a hobby mentre seguia amb la meva feina a la televisió. Però fa uns mesos vaig demanar mitja jornada per poder dedicar més temps a pintar, i ara estic en el procés de donar el pas definitiu cap a la pintura a temps complet.
Ha estat un camí ple de passió i dedicació, però t’ha arribat alguna vegada aquell comentari típic de “l’art no té futur”?
No, la veritat és que no. Com que mai m’havia plantejat viure únicament de la pintura, no tenia aquesta pressió. De fet, sempre he pogut compaginar les dues coses. Però ara, amb els projectes que estic tenint, sí que m’estic plantejant donar el salt definitiu i dedicar-me només a la pintura. És una cosa que està sortint de manera natural, i ja veurem com evoluciona.
Parlant d’aquests projectes, com descriuries la teva inspiració? Què et porta a crear?
La meva inspiració ve de tot el que em rodeja. M’agrada pintar el que visc i el que veig al meu dia a dia. Pot ser tan senzill com una tassa de cafè, una roba estesa, o fins i tot una cervesa amb uns plàstics al carrer. Moltes vegades em sorprenc veient alguna cosa que als altres els passa desapercebuda i penso “això podria ser un quadre”. A vegades vaig pel carrer, veig alguna cosa que m’ha cridat l’atenció, trec el mòbil, faig una foto, i aquesta foto és la base per un quadre. El bonic de tot això és que les persones després ho veuen i hi troben alguna cosa valuosa, alguna cosa que normalment no es percep.
Parles de com la pintura es converteix en un reflex del quotidianisme, però com descriuries el moment en què veus alguna cosa que es transforma en pintura?
Al principi, quan vaig començar, em vaig adonar que tenia un bon maneig del color, i això em va donar molta confiança. Però sobretot, el que més em va cridar l’atenció va ser adonar-me que podia transformar el que veia, el que passava desapercebut per a altres, en una obra d’art. És una sensació molt especial, gairebé com si aquesta imatge cobrés vida a la meva ment abans de plasmar-la al llenç.
Aquesta capacitat de transformar el quotidiani és un dels aspectes més poderosos de la teva obra. Però, Pepe, com definiries la pintura en la teva vida?
La pintura és la meva manera de viure. Ara mateix, pràcticament les 24 hores del dia estic pensant en pintura, ja sigui mentre pinto o quan estic pel carrer, observant i buscant nous motius. La pintura s’ha convertit en una necessitat per a mi, en una cosa que em acompanya sempre, fins i tot quan no estic davant del llenç. És un procés continu.
Pel que fa als teus projectes més importants, has mencionat algunes col·laboracions notables, com amb Antonio Orozco i amb Fontvella. Què signifiquen per a tu?
Doncs per a mi, un dels moments més importants va ser quan el Ministre de Justícia, Juan Carlos Campos, em va encarregar un retrat per al Ministeri. Va ser un encàrrec important, de molt prestigi. A més, estic molt content amb els projectes recents, com la col·laboració amb Cruzcampo, per la campanya Patrimoni, on els meus quadres apareixen a les etiquetes de les seves ampolles. També estic molt emocionat amb el projecte amb Antonio Orozco, per qui vaig pintar la portada del seu disc. Però un dels projectes que més il·lusió m’ha fet últimament ha estat el de Fontvella, per al 150è aniversari de la marca. Ells em van contactar per crear la imatge de la seva última ampolla, i el bonic és que, al final, el que vaig pintar va ser una escena molt familiar, alguna cosa que em representa molt. Estic content que hagin confiat en el meu estil i m’hagin permès posar-hi el meu toc personal.
Precisament sobre Fontvella, com va ser el procés de creació de l’obra que has exposat?
Tot va començar quan em van contactar per Instagram, em van proposar la idea i vam començar a treballar-hi. Els vaig passar diverses propostes, però la que més els va agradar va ser una escena d’una taula amb l’ampolla al mig. Va ser un treball molt proper i natural, perquè al final era un tema que em resultava familiar. De vegades és complicat arribar a un acord amb una marca, però en aquest cas tot va encaixar des del principi. La veritat és que estic molt content amb el resultat.
El fet de treballar amb marques tan importants et posa en una posició d’exposició pública, com gestiones les crítiques?
Les crítiques formen part d’aquest treball. Hi ha gent a qui li agrada el que faig i d’altres a qui no, i això està bé. Ho entenc perfectament. També és cert que les xarxes socials permeten que molta gent pugui opinar, i això fa que alguns comentaris no siguin tan positius. Però en general, intento no donar-hi massa importància, perquè al final, el més important és que la meva feina m’agradi a mi i tingui una base sòlida de persones que la valorin.
Les xarxes socials han jugat un paper clau en la teva carrera, veritat?
Sí, sens dubte. Les xarxes han estat fonamentals per donar-me a conèixer i per vendre les meves obres. Molta gent em contacta a través d’Instagram, em demanen quadres, i el procés és molt senzill. De vegades, ni tan sols veuen el quadre en persona abans de comprar-lo, ho fan a través de les fotos. És una cosa increïble, i gràcies a aquesta confiança que em donen, tinc l’oportunitat de seguir treballant i creixent com a artista.
