Enrique González (Madrid, 12 de juny de 2002), conegut artísticament com Neska, s’està consolidant com una de les veus més autèntiques i prometedores de l’escena musical alternativa a Espanya. Amb només 22 anys, ha aconseguit construir un univers sonor propi, íntim i ple de matisos, que desafia etiquetes i connecta des de la veritat emocional. El seu nou àlbum, La Otra Cara de la Luna, és una obra que reflecteix la profunditat de la seva mirada artística i el seu compromís amb un procés creatiu sincer, introspectiu i valent.
Quan vas començar en el món de la música?
Jo diria que vaig començar fins i tot abans d’entrar pròpiament en el món de la música. Va ser més aviat en el món del rap. En aquell moment començava a posar-se de moda —encara que el boom va arribar el 2020—, i jo vaig començar el 2018, quan tenia uns 15 o 16 anys. En aquell moment, feia freestyle amb els amics del barri.
I què et va motivar a gravar cançons?
Un amic va gravar una cançó a casa seva i ens la va ensenyar. Va ser com una espurna. Ens va motivar tant que vam decidir formar un grup: Samba Studios. Vam crear un canal conjunt a YouTube on pujaven les nostres cançons. Ho fèiem sobretot per compartir entre nosaltres, encara que també amb la idea d’arribar a més gent. Va ser una etapa molt bonica i creativa. Però a partir del 2019 cadascú va seguir el seu camí i vaig començar a fer temes en solitari. Allà va néixer realment el meu projecte com a Neska.
Com veus ara les teves primeres cançons?
Veig una evolució clara. Des d’aleshores fins avui he millorat molt, tant a nivell musical com en la manera de treballar. Aquest últim projecte ha estat molt més professional, i això es nota en tot: en el so, l’estètica i videoclips.
Parlarem ara del teu nou projecte. Aquest àlbum és com un gran pas endavant: més professional, més treballat.
Estic profundament agraït per l’acollida que està tenint. Aquest és el primer any que em dedico oficialment a la música. Mai no l’havia tinguda tan present a la meva vida; sempre havia estat una cosa més aviat lúdica.
Enguany he decidit estar-hi al 100%, i amb això també ha arribat la idea de cuidar tots els detalls. Han passat moltes coses gairebé per casualitat, com conèixer els companys de la productora, que són els nois que han fet els videoclips. Ha estat una sort. També l’equip que he tingut al darrere. S’han donat una sèrie de circumstàncies, algunes buscades, que han permès posar tota l’atenció en el projecte. I no només en les cançons, sinó també en com transmetre a través del format visual, amb els vídeos, les produccions… Estic molt orgullós del resultat.
A les xarxes socials deies que estaves content, però també trist perquè el projecte s’havia acabat. Hem vist una mica del making of i sembla tot molt personal, molt propi. Com va ser aquesta part del procés?
Sí, és tal com dius. És un projecte molt casolà. Hi ha dos videoclips sencers gravats a casa de la meva àvia. Ha estat una sort també tenir amics que s’han prestat a ajudar-me. I els de la productora, 400 Golpes, no només han executat: des del primer moment van voler quedar, prendre un cafè, i parlar del projecte a fons. S’han implicat en tot.
A més, la majoria dels vídeos els vam gravar fins al desembre i han anat sortint ara. Hi ha hagut molta preparació, treball en equip, revisions… Llavors, quan un dia et lleves i dius: “Ja ha sortit tot”, sents una mica de pena. Sobretot perquè saps el valor emocional que té per a tu.
La resposta del públic és molt irregular. En la música és difícil controlar això. Per això crec que els artistes tenim la responsabilitat de donar al nostre art el valor que nosaltres considerem, independentment de com el rebi la gent. Hi ha molts artistes brutals que no tenen visibilitat i no per això deixen de ser artistes.
Has comentat que abans d’escriure lletres en vers, escrivies en prosa. Com va ser aquella transició?
Sempre m’ha agradat escriure. De petit omplia diaris, escrivia reflexions… Després vaig descobrir el freestyle i vaig començar a escriure en vers sense adonar-me’n. Em va servir d’escola. Em va ensenyar ritme, mètrica i, sobretot, seguretat. Gràcies a això, ara puc ho faig tot més ràpid quan estic inspirat.
D’on ve aquesta necessitat d’escriure?
Soc una persona introspectiva. Des dels 16 anys he sentit la necessitat d’entendre’m, d’analitzar les meves emocions. Per mi, escriure és una manera de comprendre el que sento. No busco només explicar coses, sinó provocar alguna cosa. Emocionar. Remoure.
Creus que l’art sempre ha de tenir aquesta intenció emocional?
No necessàriament. L’art pot ser moltes coses. En el meu cas, les emocions són el centre, però també hi ha art en l’estètica, en la producció o en el missatge. Hi ha artistes que fan coses espectaculars sense ser emocionals. Tot depèn del que vols transmetre.
Molts artistes acaben passant-se al costat més comercial. Si et demanessin seguir aquest camí, l’acceptaries?
No acceptaria mai un “has de”. Crec que també hi ha art en tot alló que és comercial. El que passa és que s’entén malament. Hi ha cançons comercials que m’han costat molt més que d’altres emocionals. El comercial no és necessàriament fàcil. Una cançó que agrada a milions de persones és molt difícil de fer.
I si una discogràfica et demanés fer un àlbum de reggaeton o alguna cosa de moda?
Si ho faig per imposició, sortirà malament. Jo puc intentar fer alguna cosa comercial, i de fet ho faig i ho gaudeixo. Però si no sento que allò que faig és meu, no puc transmetre res. I per mi, transmetre és la meva marca. Sense això, perdo el sentit.
O sigui que no és una qüestió d’estil, sinó de llibertat…
Exacte. Puc gaudir fent una cançó comercial com gaudiria fent un bolero. No és el gènere, és com ho fas. Si una discogràfica t’obliga a fer alguna cosa, estàs perdent el que fa que un artista sigui artista. És com si tens un artesà que fa sabates úniques i li dius que faci models en sèrie. No sortirà bé. Busca’n un altre, però no obliguis algú amb segell propi a fer alguna cosa que no sent.
Com entens el procés de crear?
Hi havia un artista que deia que les cançons estan a l’aire. I quan ets a l’estudi, les has d’agafar perquè estan allà. Només has d’estar en el moment correcte per poder atrapar-les, i si no estàs en el moment, tampoc passa res. Així entenc el procés de crear una cançó.
Tens 22 anys, gairebé 23. Estudies o et dediques només a la música?
Ara mateix em dedico exclusivament a la música. El mes de setembre hauré de prendre decisions, però de moment estic centrat al 100% en això.
Et fa por el futur?
No. Em considero una persona que pren decisions amb lògica. Tinc molt bons referents: els meus pares, les meves germanes, els meus amics. I encara que no ho tingui tot clar, sé que quan arribi el moment, hauré pensat bé les opcions. Em preocupo el just. El que m’hagi de preocupar, ja em preocuparà quan toqui.
Imagina’t d’aquí a 10 anys. On t’agradaria estar?
Ostres, bona pregunta. Uf… Realment, m’agradaria haver recorregut un camí que em permetés mirar enrere i dir: “Tot ha tingut sentit”. També, haver mantingut l’essència, haver-me pres seriosament el meu projecte i haver-lo fet amb estima, encara que només l’haguessin escoltat els meus pares i els meus veïns.
Quin consell t’hauria agradat rebre quan vas començar?
No cal fer música per agradar, sinó música que t’agradi a tu. Si és bona, agradarà. I si no agrada, també pot ser bona. L’important és que sigui honesta. Molts artistes emergents, com jo, pensen que han de fer el que funciona. Però l’èxit real arriba quan fas el que et representa. Tant de bo algú m’ho hagués dit llavors, per això ara intento compartir-ho amb altres.
Què és l’èxit per a tu?
Poder ensenyar la teva música als teus fills, o a qui sigui, i sentir-te’n orgullós. Encara que només t’hagin escoltat els teus pares, sentir que ho vas fer amb amor, que vas ser fidel a tu mateix. Això per mi és l’èxit de veritat.
