El dissabte 14 de febrer, mentre el món celebrava el romanticisme convencional de Sant Valentí, el Sant Jordi Club de Barcelona es preparava per a una litúrgia diferent. No era només un concert; era el tancament d’un cercle, la celebració d’una dècada de suor, rimes i veritat. Fernando Costa no va pujar a l’escenari sol; ho va fer acompanyat pel pes d’un passat de lluita i l’empenta d’una comunitat que l’ha vist créixer des del fang fins a l’asfalt daurat de l’èxit.
El batec d’una família, el motor d’un artista
L’espectacle no va començar amb la primera nota, sinó amb la mirada de l’artista. Des de l’inici, Costa va fugir de la imatge d’ídol distant per mostrar-se com el que és: un pare, un fill agraït, una parella i un amic. En un dels moments més colpidors de la nit, el focus va deixar de banyar l’escenari per buscar la seva família.
Aquest mitjà va tenir el privilegi de ser testimoni d’una imatge que val més que qualsevol disc d’or: uns pares i uns éssers estimats completament desbordats per l’emoció. Veure’ls somriure a través de les llàgrimes, amb l’orgull gravat a la cara mentre contemplaven el seu fill dominar les masses, va transformar el recinte. De sobte, el Sant Jordi Club, amb tota la seva immensitat, es va fer petit, convertint-se en un espai íntim, gairebé en el saló d’una casa on se celebra la victòria de qui mai s’ha rendit. La seva vulnerabilitat dalt de l’escenari, donant les gràcies a qui l’ha sostingut quan no hi havia focus, va ser el regal de Sant Valentí més real que el públic podia rebre.
Una antologia de vida: De la ràbia a la glòria
El repertori va ser un viatge cronològic i emocional per la seva discografia, un trencaclosques de records on cada peça encaixava a la perfecció. Fernando Costa va interpretar cançons que són, per a molts, la banda sonora d’una etapa de vida:
- L’amor en totes les seves formes: Des de la delicadesa de Te conocí bailando fins a l’homenatge més pur amb Mama.
- L’arrel i el carrer: Amor de barrio, Oye i Canapé van fer retrunyir els fonaments de la muntanya de Montjuïc, recordant d’on ve i per què escriu.
- L’energia desenfrenada: Temes com Pa que lo goce, Fumando serio, Grecofernanda i Hasta cuando… van desfermar una bogeria col·lectiva.
La connexió no va ser unidireccional. El públic no només cantava; cridava cada paraula com si fos pròpia. En alguns moments, la barrera física es va trencar: mans que buscaven tocar l’artista, salts compartits que feien tremolar el terra i una simbiosi on escenari i pista eren una sola massa de suor i alegria.
Invitats de sang i un final inesborrable
La intensitat de la nit es va multiplicar amb l’aparició de Dollar Selmouni i Lia Kali, dos gegants que van aportar matisos de soul, carrer i potència vocal, enriquint un xou que ja fregava l’excel·lència. Però el destí de la nit estava marcat per un clímax inevitable. Quan les primeres notes de Te avisé van ressonar, el silenci de l’anticipació es va trencar amb una ovació ensordidora. Va ser un crit a la veritat i la victòria compartida.
Més que música, un llegat
En apagar-se els llums, la sensació que quedava en l’aire no era la d’haver assistit a un simple recital, sinó a un acte d’amor i perseverança. Fernando Costa va demostrar que l’èxit real no es mesura en xifres, sinó en la capacitat de mantenir-se humil envoltat de la teva gent, de plorar d’agraïment davant la teva família i de fer que milers de persones sentin que la teva història també és la seva.
Aquella nit de febrer quedarà gravada en la memòria de Barcelona com el moment en què un artista es va buidar el pit per omplir el cor de tots els presents. Perquè la música de Fernando Costa no només sona: es respira, es gaudeix i es celebra amb cada batec.
