Amb motiu del 150è aniversari de Font Vella, conversem amb Òscar Alonso, més conegut pel seu projecte “72kilos”. Un artista que va començar dibuixant la seva pròpia evolució personal i ha acabat inspirant milers de persones amb les seves vinyetes plenes de sensibilitat.
Per començar, ens agradaria conèixer una mica més la teva trajectòria.
Actualment treballo com a dibuixant i il·lustrador. El projecte “72kilos” va començar fa 17 anys, gairebé com una aposta entre amics. El repte era baixar de 92 a 72 quilos. Vaig obrir una pàgina web on dibuixava una vinyeta cada dia explicant el procés. Quan finalment vaig arribar al pes proposat, vaig descobrir que m’agradava molt explicar el que em passava dia a dia. Sempre portava una llibreta amb mi.
A partir d’aquí vaig començar a dibuixar sobre altres temes i a compartir-ho a les xarxes socials. Amb el temps, el meu estil va anar canviant i vaig començar a tractar temes més universals, en què jo ja no n’era el protagonista, sinó que buscava connectar amb tothom. Això va fer que el projecte creixés molt i, finalment, vaig deixar la meva feina com a creatiu publicitari.
Per tant, el nom del projecte té un origen personal i molt significatiu.
Exacte. I a més, va sorgir d’una manera natural, sense cap estratègia de màrqueting ni un pla premeditat. Estic molt content de com ha evolucionat tot. Durant molts anys, vaig compaginar la feina de l’agència amb el dibuix. Treballava de dia i dibuixava de nit, perquè ja començaven a aparèixer encàrrecs de marques, viatges o projectes editorials derivats de les vinyetes que publicava.
Va ser un salt fàcil, deixar una feina estable per dedicar-te només al teu projecte personal?
No del tot. Vaig esperar dos anys fins fer el pas definitiu. En aquell temps, començava a veure suport a les xarxes i també que els ingressos que rebia per aquest projecte ja no eren anecdòtics. Això em va fer pensar que si hi dedicava vuit hores en lloc de dues o tres, els resultats podrien ser més grans. No va ser un salt al buit, sinó un pas lògic. Tot i això, vaig anar a teràpia per desbloquejar aquella por que tenia al fracàs. La meva parella m’animava molt, però jo encara ho veia tot amb recel. Ara ja fa cinc anys que vaig fer el canvi i n’estic molt satisfet.
Quin va ser el moment en què vas sentir que ja no només dibuixaves per a tu, sinó que estaves fent treballs per a altres?
Va ser de forma progressiva. Les col·laboracions amb revistes o marques es van començar a acumular. Va arribar un punt que tenia tres o quatre projectes alhora i això em va fer veure que havia de prendre una decisió. Durant un temps, vaig sacrificar hores de son per continuar amb la meva feina habitual i, a la vegada, complir amb els encàrrecs. També es van afegir els llibres que he publicat, i tot plegat em va donar la seguretat per fer el canvi.
Ara, en el marc del 150è aniversari de Font Vella, què ens pots explicar de la teva aportació com a 72kilos?
És tot un honor que una marca tan reconeguda i arrelada al nostre imaginari col·lectiu em proposi participar en un projecte així. Vaig decidir crear una obra que és un exercici imaginari: reunir a taula persones del meu entorn que mai no han coincidit. Els meus quatre avis i els meus dos fills. Els sis no s’han conegut mai, perquè quan els meus fills van néixer, els meus avis ja havien mort.
Aquesta obra és una mena de màquina del temps que em permet imaginar converses, preguntes i intercanvis entre ells. El fil conductor és l’aigua de Font Vella, que transcendeix generacions. Estic molt content del resultat i de poder mostrar aquesta connexió entre persones a través d’una taula.
És una proposta molt emotiva. Com ha estat per a tu veure els teus avis i fills reunits, encara que sigui en un espai imaginari?
Molt entranyable. Alguns dels meus avis van patir malalties degeneratives com l’Alzheimer i no van poder compartir moments amb els meus fills. En aquest projecte els he pogut recuperar amb totes les seves facultats, i he imaginat els meus fills amb una maduresa que encara no tenen. És molt bonic poder crear aquesta realitat, posar-los a tots al mateix nivell i deixar que parlin.
Hi ha converses que no han cabut a l’obra per una qüestió d’espai, però la idea és que aquella taula segueixi viva, en un univers paral·lel. Il·lustrar permet això: donar forma a idees que no existeixen, però que d’alguna manera passen a existir perquè les has imaginades tu.
Com et va arribar la proposta de Font Vella?
Doncs en un moment molt intens de la meva vida, ple de projectes i viatges. Precisament era al Japó quan vaig rebre la proposta. La distància amb els meus fills em va fer pensar en com ajuntar-los amb altres membres de la família a través del dibuix. Entre vols, exposicions i un nou llibre, vaig trobar espai per parar i pensar aquesta idea. Ha estat una experiència molt bonica.
I mirant cap al futur, què esperes?
A nivell laboral, continuar dibuixant i explicant el que em passa, tant a nivell emocional com professional. A nivell personal, veure créixer els meus fills de forma sana i natural, i continuar omplint la meva taula amb persones que m’inspirin i que sumen. Que la gent que hi ha ara no marxi, i que els que no aporten, no hi arribin a seure. Aquesta és la gran idea: fer que la taula sigui interminable.
