Foto de: dcasp
Al festival Maleducats 2025, quan Pepe i Vizio van sortir a l’escenari, no va ser només un moment esperat: va ser una explosió emocional col·lectiva. Hi havia milers de persones, sí, però el que es va viure va ser profundament íntim. Gent plorant. Gent abraçant-se sense conèixer-se. Gent cantant com si aquelles lletres els pertanyessin.
I en realitat, sí que els pertanyien.
Perquè quan fa anys que escoltes algú, quan has passat etapes de la teva vida acompanyat per les seves cançons, la connexió ja no és només musical: és vital. És memòria, és resistència, és amor propi, és desfogament. Pepe i Vizio no estaven simplement fent un concert. Estaven retornant a la gent un tros de la seva història, una part d’ells mateixos que només la música és capaç de cuidar i sostenir.
Entre el públic hi havia una noia que no podia deixar de plorar. No de tristesa, sinó d’una emoció tan gran que no li cabia dins del pit. I no estava sola. Molts la van entendre sense mirar-la, perquè estaven sentint el mateix. Aquest és el miracle de la música: convertir desconeguts en família durant uns minuts.
L’energia que es va viure allà no es pot reproduir. Va ser real. Va ser humana. Va ser honesta. Va ser un d’aquells moments en què el temps s’atura i el món, per caòtic que sigui, es torna senzill: només existeix la música i el que desperta dins teu.
I és que hi ha cançons que esdevenen llar. Hi ha artistes que, sense saber-ho, ens cuiden des de lluny. I hi ha concerts que no s’obliden mai, perquè ens recorden que sentir —de debò— continua sent possible.
Pepe i Vizio ho van aconseguir. No van oferir només un concert. Van crear un record col·lectiu. Un d’aquells que es porten a la pell i a l’ànima, encara que passin els anys.
