Jaume Benavente compta amb una trajectòria consolidada i una obra que ens fa viatjar a escenaris llunyans però sorprenentment propers. Avui en parlem amb ell arran de la seva novel·la L’efecte de les marees, i aprofitem per descobrir molt més sobre el seu món literari.
Com vius l’impacte de L’efecte de les marees?
Estic content, perquè la novel·la forma part d’un cicle narratiu que vaig treballant des del 2014, centrat en el món austral, especialment el xilè. L’efecte de les marees és el meu segon llibre dins d’aquest projecte —o tercer, depèn de com es miri—, i crec que encara en pot sortir un llibre més per tancar el cicle.
Així que ja estàs treballant en alguna cosa nova.
Sí, alguna cosa tinc present. Però abans de continuar amb aquesta línia, vull acabar un altre llibre que ja tinc en marxa i que no té res a veure amb aquest cicle. De fet, entre Somnis de Valparaíso i L’efecte de les marees, vaig publicar una altra novel·la que anava per un altre camí.
T’agrada moure’t entre mons diversos. Però si mirem enrere, ja sabies de petit que volies ser escriptor?
Quan em conviden a parlar en xerrades o presentacions, sovint explico que als 14 o 15 anys —ara en tinc 66— ja sabia que volia ser escriptor i explorador. Tenia una visió molt romàntica del viatge i molt vinculada a la literatura. Vaig començar escrivint poesia en castellà, perquè venia d’una educació a les anomenades “escoles nacionals”. Però cap als 20 anys vaig entendre que havia d’escriure en català i centrar-me en la narrativa. Des d’aleshores he publicat una vintena de llibres.
És trist sentir encara avui que escriure en català et limita l’impacte. Com ho vius?
És un problema greu. Molts catalans no consumeixen llibres en la seva pròpia llengua, i això ens condiciona. El nostre mercat és petit, i la presència de literatura en castellà és molt gran. Som pocs, i a més a més, es llegeix poc. Això fa que molts escriptors catalans hàgim de compaginar l’escriptura amb altres feines. Aquesta imatge de l’escriptor que viu només dels seus llibres aquí no existeix: som mestres, administratius, periodistes, venedors… Jo m’he guanyat la vida de moltes maneres, i tot i que he guanyat premis i beques, molts companys ni això, i continuen escrivint. Això té molt mèrit.
Vivim amb el mòbil sempre a la mà. Les xarxes socials, en aquest sentit, poden ajudar als escriptors?
Sí, però també tenen una part fosca. Jo faig servir Instagram com a eina de promoció: hi penjo entrevistes, ressenyes, activitats… La feina de l’escriptor és escriure, no fer màrqueting. Per això ja hi ha editors i caps de premsa. A mi em cansa una mica haver de fer tot aquest recorregut promocional. Escriure ja és prou complicat per haver de dedicar tanta energia a la difusió. I això no vol dir que no m’agradi anar a clubs de lectura o fer presentacions, però a vegades sento que hauria d’estar escrivint, no autopromocionant-me.
Això t’afecta personalment? El fet de no tenir una agenda plena o de quedar fora de certs circuits?
Sí, una mica. Hi ha un cert arraconament cap a alguns autors. També hi ha una mena d’edatisme: si hi ha un autor jove amb un primer llibre i al costat hi som els més veterans, moltes vegades es tria el jove. És una realitat de la nostra societat, que tendeix a invisibilitzar els més grans, fins i tot en la cultura.
Recordes com vas viure la primera vegada que et vas llegir publicat?
Va ser extraordinari. Sempre dic que tothom hauria de publicar un primer llibre, perquè és una sensació irrepetible. Potser el llibre no és perfecte, potser no li fa cas ningú, però el simple fet d’haver-lo fet realitat, de compartir-lo amb els lectors, és impressionant. Després, el repte és el segon llibre. Un editor em va dir un cop: “el primer llibre pot tenir sort, però és en el segon on es veu si aquell autor té alguna cosa més a dir”. I així és com he anat fent camí, llibre rere llibre.
I des de llavors, has anat canviant d’editorial diverses vegades. És una recerca d’encaix?
Exacte. El vincle amb l’editor és clau. Hi ha editors que són realment editors i d’altres que actuen més com a gestors, obsessionats amb les vendes. Quan això passa, el millor és marxar i buscar un altre lloc. M’agrada trobar un editor que hi cregui, com va fer l’Ana María Moix, que em va dir que em publicaria encara que no fos rendible. Aquella confiança, la recordo molt.
Què busques, doncs, en una editorial?
Sintonia amb l’editor, sobretot. Si no hi ha empatia, no té sentit. També és important el catàleg: hi ha editorials on sé que no encaixo. L’editorial on publico ara semblava molt centrada en la novel·la negra en castellà, però han obert una línia de narrativa catalana contemporània, i crec que és allà on els meus llibres poden trobar lloc.
Es nota que tens molt clares les teves idees.
Amb els anys, arriba un moment en què ho has de tenir clar. Sé quin és el meu ideal literari. No pretenc fer grans vendes. Tinc la sort de tenir un grup petit però fidel de lectors i puc publicar. Això ja és molt. Escric per compartir una mirada, una percepció del món.
Com neixen les teves històries?
No em tanco en un estudi pensant: “ara escriuré això”. No. Camino molt, viatjo i observo. Les històries sorgeixen d’imatges, de sensacions. Escric de manera lliure, sense tenir el final pensat. És més difícil així, però també més autèntic. Començo una novel·la sense saber si tindrà 100 o 300 pàgines.
I com convius amb els personatges?
Gairebé visc amb ells. Alguns em cauen més bé que altres, però tots són necessaris per al relat. I sempre mantinc la fidelitat a certs temes que m’interessen: la condició humana, la influència del paisatge, les relacions personals i la història entesa des d’un pla íntim.
Parlem de L’efecte de les marees. Com sorgeix?
Tot comença el 2014, quan una editorial xilena va traduir Nocturn de Portbou. Vaig anar a fer unes presentacions i, durant aquell viatge, em vaig escapar a Valparaíso. Allà vaig viure una mena d’epifania. Aquella experiència em va portar a escriure Somnis de Valparaíso, que va guanyar el premi València, encara que la pandèmia en va limitar molt la difusió.
I després venen el segon i tercer viatge?
Sí, entre 2022 i 2023. Vaig tornar a Xile per presentar la traducció de Somnis de Valparaíso i vaig visitar Valdivia i, més tard, Chiloé. D’aquests viatges neix la percepció d’un paisatge diferent: més plujós, més boscós, més silenciós. Va ser allà on vaig començar a imaginar L’efecte de les marees.
Per què aquest títol?
Dormia en un palafit i observava com les marees pujaven i baixaven dues vegades al dia. Cada marea deixava objectes, rastres, restes de vida. Vaig pensar que la vida és això: flux i reflux, coses que apareixen i desapareixen. El títol em va venir molt ràpid. A vegades no puc començar a escriure si no el tinc.
Què trobarà el lector en aquest llibre?
Identitat, natura, vida humana i art. Hi ha personatges artistes, hi ha respecte pel paisatge i per la condició humana. També hi ha una voluntat de trobar un lloc al món. No és una novel·la de tesi ni de doctrina, sinó de percepcions, de somnis. I, sobretot, d’imatges. Jo penso en imatges, no en paraules.
Quin ha estat el retorn dels lectors?
La premsa ha respost de manera discreta, com acostuma a passar. Però els lectors, molt bé. Des de Xile m’han enviat fotos llegint el llibre en català, i ja m’han convidat a tornar-hi quan surti la traducció al castellà. Aquí també té molt bona rebuda. Jo confio molt en aquest vincle amb els lectors.
