Emma Vilarasau: ‘‘Tornar al cinema amb aquesta pel·lícula i aquest personatge és un regal’’

L’actriu Emma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) ha estrenat als cinemes ‘Casa en flames’ de Dani de la Orden. Veterana dona de teatre, popular per papers televisius a les sèries de TV3 ‘Nissaga de poder’ (1996) o ‘Ventdelplà’ (2005), col·labora ara amb el cineasta barceloní del díptic format per ‘Barcelona, nit d’estiu’ (2013) i ‘Barcelona, nit d’hivern’ (2015). Vilarasau, que compta amb escasses incursions cinematogràfiques, excel·leix a ‘Casa en flames’ ficant-se en el paper de la Montse, una mare que ha depositat totes les seves esperances en reunir la seva família un cap de setmana d’estiu a la casa que tenen a Cadaqués i que no vol que ningú li esguerri els seus plans.

Com és aquesta mare que vol reagrupar la seva família al preu que sigui?

Aquesta mare té una necessitat important de tornar a tenir la seva gent a la vora i tornar-se a sentir una mica necessària per algú. El Dani em va dir quan em va oferir el paper: “Aquesta dona té una depressió, però no vull que es vegi”. Per tant, ella no pot renunciar a aquest cap de setmana, li ha costat molt muntar-lo. I després necessita ser útil, necessita que la tinguin en compte, necessita que li valorin una mica el que ha fet.

Com t’has preparat per a aquest paper tan difícil, ple de matisos, de registres?

Bé, doncs anar fent seqüència a seqüència i tenint molt clar el fil interior de saber què significa per a ella tot. I vam assajar, també vam improvisar. Això també ens ha ajudat a fer un molt bon equip. A més, la pel·lícula són seqüències llargues, seqüències corals, que no és normal. És un format de pel·lícula diferent. Jo, que normalment no m’agrado quan la vaig veure vaig pensar, “doncs, mira, no està malament’’.

Més enllà del retrat d’aquesta mare singular veiem que és un retrat familiar amb ingredients teatrals…

Sí. Perquè és una família en una casa. Hi ha escenes exteriors, però, bàsicament, tot passa allà dintre. És aquesta família de la burgesia catalana que no se sap dir les coses, que tots pensen en ells, que són incapaços de posar-se en el lloc de l’altre. I són una mica tòxics tots plegats. Perquè, no és que siguin mala gent, sinó que no en saben més. I la vida els supera a tots.

Aquesta pel·lícula familiar farcida de retrets ens recorda una obra de teatre com ‘Agost’ de Tracy Letts, que tu també has representat als escenaris.

És que totes les famílies s’assemblen. Les obres de teatre de temàtica familiar, com un sopar familiar, és diana segura, perquè totes les famílies tenen molt de suc. I si està ben escrit i ben fet, encara millor. A més, connecten amb la gent perquè pares en tenim tots, germans també, tots hem viscut trobades familiars nefastes.

‘Casa en flames’ és una comèdia, però també sembla un drama, no?

És una barreja. Té aquest to tan difícil de trobar i tan bonic quan es troba. És una comèdia-drama. Perquè quan agafes una mica d’emoció de seguida t’ho trenquen amb una situació més de comèdia. Però ni la comèdia és estrafeta ni el drama és pesant. Les dues coses conviuen bé. No decau mai cap a una banda ni cap a l’altra. I no és fàcil aconseguir això i el Dani ho ha aconseguit.

Tenint en compte el teu paper esplèndid a ‘Casa en flames’, sobta la teva poca presència en el cinema. Com ha estat això?

No ho sé. Ha anat així. No és que hagi tingut mil ofertes que hagi rebutjat, sinó que, potser, en algun moment de la meva vida hauria d’haver pres una decisió i anar-me’n a Madrid i no ho vaig fer, perquè tenia els nens petits i no em venia de gust.

Hi ha alguna semblança del teu paper a ‘Casa en flames’ amb la mare patidora del teu film ‘Els sense nom’ (1999, Jaume Balagueró) en un registre cinematogràfic completament diferent?

No tenen res a veure. Aquella era una pel·lícula de terror i la situació d’aquella mare era terrorífica. En aquesta hi ha molts punts de comèdia i el drama mai és fort. També vaig fer una altra pel·lícula, Para que no me olvides (2005, Patricia Ferreira), on hi havia una mare que perdia el seu fill i era un “dramón”. Casa en flames és com la primera comèdia que faig. I ha estat molt divertit.

Com ha estat treballar amb el Dani de la Orden?

Treballar amb el Dani ha sigut bonic. Als assaigs em vaig acollonir perquè demanava molta improvisació. Jo pensava “Déu meu, no hem de seguir un guió o què?”. És una mica caòtic, però en el rodatge el veies amb la seva llibreta de notetes, sempre proposant alguna cosa que havia pensat durant la nit, alguna cosa nova. Té el cinema a les venes. I com a persona és un amor.

I com ha estat rodar una pel·lícula amb un repartiment espectacular que compta amb actors com Enric Auquer, Clara Segura o Maria Rodríguez Soto?

Un equipàs. Vam assajar dues setmanes abans de rodar. La primera setmana vam rodar en exteriors i coses més disperses. La segona setmana ja ens vam tancar a la casa i es va produir allò que passa quan treballes amb bons actors, que sigui la presa de qui sigui els altres sempre hi són. Ens vam fusionar. I tot i que som actors molt diferents, vam agafar coses els uns dels altres.

Com a dona de teatre, com et prens aquest festeig puntual amb el cinema?

Molt bé. Aquesta pel·lícula és un regal, és un regalàs. Aquest any he fet seixanta-cinc anys i tinc una carrera de quaranta anys de professional, porto moltes obres a l’esquena. Penso que tot el que em vingui a partir d’ara és un regal que se’m fa. I tornar al cinema amb aquesta pel·lícula i aquest personatge és un regal.

Et volia preguntar sobre aquesta qüestió, les dificultats per trobar papers per a actrius madures…

Sí. És molt complicat, a partir d’aquesta edat no s’escriuen papers. És una cosa que està començant a canviar. I estaria bé que canviés. No només tenen coses importants a dir i a viure persones d’aquesta edat, sinó que, tard o d’hora, hi arribareu tots a aquesta edat. Estaria bé tenir algun referent. Què diuen les dones a aquesta edat? I els homes? Tothom hi arribarà. Estaria bé tenir un referent de què se sent o es viu a aquesta edat.

Enhorabona per aquest gran paper en una pel·lícula destinada a ser una de les més importants del cinema català d’enguany

A veure si és veritat. I que la gent la vagi a veure en versió original. Això també s’hauria de dir perquè s’ha doblat al castellà i estaria bé veure-la en versió original. Perquè és bilingüe i és important a la pel·lícula, ja que és una trama on els personatges es parlen en català i castellà. I anul·lar això, doblant-ho tot al castellà, crec que és un error.