Aissa Aslani (Madrid, 1997), un artista que ha conquerit les xarxes socials i els escenaris amb la seva música única, ens rep amb molta energia i passió a Barcelona. Després d’una carrera que va començar amb vídeos d’humor, avui es troba de gira, gaudint de l’èxit mentre segueix lluitant per aconseguir més metes. Parlem amb ell sobre els seus inicis, el present i les anècdotes més destacades de la seva carrera.
Després de 3 anys, de nou et tenim a Barcelona.
Sí, Barcelona! Amb moltes ganes, la veritat. Estic una mica reventat, però amb moltes ganes. A més, estic amb el Ramadà, així que em queden uns 20 minuts per trencar el dejuni, així que tot controlat!
Sabem que viatges molt durant la gira. Com portes tot aquest ritme de viatges i concerts?
Doncs, em cuido bé a la nit, menjo bé i ja està. Quan toco fora de casa, com ara a Barcelona, he de moure’m, agafar el tren, i la veritat és que, tot i que es nota una mica més, no és tan dolent. Però bé, res que no es pugui portar!
Parlem una mica dels teus inicis. Com vas arribar fins aquí?
Vaig començar fent vídeos d’humor. Això ho coneixen bastants. Era el que feia per poder arribar a fer música, que és el que realment volia fer. Vaig començar a guanyar audiència a les xarxes socials, vaig aconseguir algunes col·laboracions, i quan vaig poder, vaig gravar algunes cançons i em vaig muntar el meu propi estudi a casa. A partir d’aquí, vaig començar a gravar i a sortir les cançons.
En algun moment has pensat a dedicar-te a una altra cosa? Et veus fent alguna altra feina?
Sí, em veig fent moltes coses. M’agrada fer de tot. El meu somni era ser futbolista de petit. Després també volia ser professor d’educació física, una cosa que m’agrada molt. També m’agrada molt l’actuació, el humor, escriure guions… Tot el que té a veure amb la creativitat. Però, ara mateix, estic 100% centrat en la música. No pararé fins a aconseguir el que vull.
I quan estàs a dalt de l’escenari, què sents?
Estic en el meu element! És el lloc on sé que he de ser. Em sento molt bé, és una sensació increïble.
Recordes el teu primer concert? Què tal va ser l’experiència?
Sí, va ser a una discoteca, però no era ni el meu concert, era un bolo. No recordo si era a Alacant o en algun altre lloc, però em va impactar. La gent no venia per mi, només eren persones que estaven de festa, alguns fins i tot em van començar a insultar abans de sortir. Però al final, va ser una bona anècdota. Quan ja vaig fer el primer concert meu de veritat, vaig estar super bé, no estava nerviós perquè havia visualitzat tant el moment que em va resultar natural.
Sempre parles de l’objectiu de omplir un estadi. Com ho veus, creus que arribarà?
Sí, estic 1000% segur. El que em mou a aconseguir això és complir la promesa que li vaig fer a la meva mare. Ella va venir d’un altre país, va lluitar molt per nosaltres i he vist tot el que ha patit. Li vaig prometre que algun dia em veuria triomfar, omplint un estadi. Això és una promesa que tinc al cap, i és com una gasolina que no em deixa aturar.
A Madrid, en el teu últim concert, vas pujar la teva mare a l’escenari. Com es gestiona tot això?
A dia d’avui encara no ho he assimilat del tot. Estic vivint el moment, però crec que no ho entendré completament fins que passin molts anys i miri enrere. És una sensació indescriptible. Els meus germans també estan molt ficats en el món creatiu. Herra està triomfant a YouTube, i Hanza està començant a fer coses d’actor. Estem tots fent coses increïbles
Un seguidor et va preguntar si et fa por ser conegut com “el germà d’Herra”. Què penses d’això?
No, en absolut! Ser el seu germà és un honor. És un crack, el millor a allò que fa, i estic súper orgullós d’ell. Em fa molt feliç. Al contrari, ser germà d’Herra és un privilegi.
Com definiries el que és ser un “bicho raro”?
Ser un “bicho raro” és ser diferent a la resta pel teu comportament o la teva manera de pensar. Sempre s’ha vist amb una connotació negativa, però jo vull canviar això. Ser un “bicho raro” hauria de ser quelcom positiu. Tots els grans ídols han estat “bichos raros” en algun moment. Al principi la gent et veu diferent, però amb feina i perseverança, al final els demostres que el que fas té valor.
I tu, com et senties quan eres aquest “bicho raro”?
Com t’he explicat abans, no em molestava. Jo sabia el que volia fer i tenia molt clar el meu objectiu. És part del procés. Al principi, la gent sempre et veu com un “bicho raro”, però després, amb constància i treball, es calla la boca de la gent. I ja està.
Hem vist una evolució a la teva música. Per què aquest canvi d’estil? Vaig començar fent afro perquè em molava molt, però ara faig una mica de tot. He provat reggaeton, trap i altres gèneres. El que em vingui de gust. La música ha de reflectir el que soc i les oportunitats que se m’han obert. Ara mateix em sento més fluït, no vull quedar-me tancat en un sol estil.
Què penses de l’escena musical a Espanya?
És genial. A Espanya tenim la sort de poder fer de tot. Abans, quan feia afro, era molt complicat perquè poca gent ho feia. Però ara, tothom fa de tot i això és el bo. No estem limitats a un sol so, fem una mica de tot, i això és el que fa que la música espanyola sigui tan interessant.
I sobre el concert d’avui a Barcelona, què esperes del públic? Espero que Barcelona estigui a tope. La darrera vegada que vaig venir va ser increïble, tot i que la sala era petita. Ara estem en una sala una mica més gran. La gent és molt entregada.
Abans de sortir a l’escenari, imagino que estàs una mica nerviós. Com ho vius tu?
No, no estic nerviós. Més aviat tinc ganes de començar. És com un toro a punt de sortir. Tinc ganes de fer-ho, m’estic avorrint aquí esperant, així que tinc moltes ganes de sortir i donar-ho tot.
Una de les coses que et caracteritza és la teva entrega total al públic. És una cosa que tens clara?
100%. Si el públic m’ha posat allà, jo he de donar-ho tot. Si haig de baixar del escenari, ho faig. El públic és qui em fa estar on estic, així que els hi he de tot. El concert és el moment per agrair-los tot el que m’han donat.
Per acabar, volia compartir una anècdota. Fa uns anys vaig començar a seguir a un noi que només tenia dues o tres cançons. Sabia que arribaria lluny, i aquí estic avui, entrevistant-te.
Quina passada! M’ha emocionat molt. Gràcies per tot el suport! Al final, gent com tu són els que han estat des del principi. Quan ompli estadis, no els oblidaré mai, perquè són els que realment estaven allà quan més els necessitava.
