Avui us portem una ressenya d’un llibre poc conegut, però d’aquells que captiven a tothom que l’ha llegit. Es tracta d’una novel·la escrita per l’autora belga Jacqueline Harpman, publicada originalment en francès el 1995, Moi qui n’ai pas connu les hommes.
L’obra és breu (200 pàgines) però intensa, i tot i que està classificada com a novel·la de ciència-ficció, es pot considerar una al·legoria existencial i distòpica sobre la naturalesa humana, el temps, la memòria i la identitat.
Jacqueline Harpman
Harpman va estudiar medicina, però ho va deixar per una malaltia i es va acabar especialitzant en psicoanàlisis, fins que als 50 anys va començar a escriure i el seu èxit com a autora no va arribar fins gairebé al final de la seva vida. Malgrat tot, ens ha deixat obres magnífiques amb una riquesa de d’idees que deixa entreveure el seu estudi per la ment humana.
Cal tenir en compte el context històric de l’autora, ja que ha marcat la seva obra profundament. Nascuda el 1929 filla d’una llar jueva, quan els nazis van ocupar la ciutat el 1940, la seva família es va veure obligada a fugir per evitar la persecució racial. Van exiliar-se al Marroc, aleshores un protectorat francès, i va tornar a Bèlgica acabada la Segona Guerra Mundial, quan tenia uns 17 anys.
Tot i que Harpman no parla explícitament de l’Holocaust o del nazisme, molts crítics han vist en la seva obra personatges sense identitat, passat o sentiment de pertinença, metàfores d’exili i persecució i espais de tancament i control.
La novel·la
La novel·la comença de sobte i t’atrapa i no pots deixar. Quaranta dones empresonades en un búnquer subterrani, vigilades per tres homes, armats, silenciosos i inaccessibles. Cap d’elles sap per què hi són ni qui les hi ha posat.
La història està narrada en primera persona per la protagonista: una nena, sense records de la seva vida anterior, sense cap experiència del món exterior ni, tal i com indica el títol, dels homes.
No volem revelar res més, perquè aquest llibre t’inunda de preguntes, i no hi ha respostes. Tant el lector com la protagonista emprenen un viatge, tant físic com metafísic, una recerca no només de supervivència, sinó de comprensió d’allò que les envolta i, sobretot, del sentit de la pròpia existència. Sense referents, sense història, sense llenguatge emocional, la protagonista aprèn a ser, a observar, a pensar.
La novel·la no té capítols, és una narració continuada que pot fer pensar en el métode modernista del flux de conciència, detall que té molt a veure amb el fet que la història es desenvolupa, principalment, dins la ment de la protagonista. El llenguatge que utilitza Harpman és dur i directe; és impressionant com capta l’essència del llenguatge innocent d’una nena, o de qui no rep una educació en un entorn social “tradicional”.
Aquest és un relat profundament introspectiu, narrat des d’una veu ingènua, alhora que freda i distant, gairebé com un experiment filosòfic. Jo, que no he conegut els homes no dóna respostes ni resol misteris. Més aviat, els amplia, convidant el lector a reflexionar sobre què significa viure quan tot el que donem per suposat —amor, records, relacions, cultura— ja no hi és.
Una lectura colpidora que es manté viva molt després de l’última pàgina.
Us convidem a expressar les vostres opinions i teories en els comentaris!
