Avui tenim amb nosaltres una de les veus més potents i singulars de la novel·la negra espanyola: Aro Sáinz de la Maza. La seva prosa elegant, els seus personatges complexos i la seva mirada quirúrgica sobre els racons més foscos de l’ànima humana l’han consolidat com un referent del gènere.
Ens agrada començar sempre pel principi. Des de petit sabies que volies ser escriptor?
Doncs, sincerament, un noi molt tímid i amb poques habilitats socials. Sempre em refugiava en els llibres. Llegia qualsevol llibre, sense importar-me la temàtica ni l’edat recomanada. I allà va germinar alguna cosa: la fascinació per com una autora o un autor podia transmetre’m emocions tan intenses.
I aquesta timidesa t’allunyava de la resta?
Totalment. Encara avui em sento incòmode en reunions nombroses. Em vaig refugiar en la ficció perquè la realitat m’espantava i em remenava. Però aquell entorn d’imaginació i creativitat es va convertir en el meu hàbitat natural.
Recordes el teu primer llibre com a lector?
Impossible. El que sí que recordo és que no era un llibre per a infants. Les meves germanes grans llegien autors nord-americans molt avançats per a l’època. Segurament va ser algun d’aquests.
I algun que hagi deixat una empremta especial?
Raymond Carver. El vaig descobrir per casualitat. Va ser un amor a primera vista. El seu estil minimalista em va fascinar. Després vaig descobrir que gran part d’això es devia al seu editor, Gordon Lish.
Aquell moment et va ajudar a definir el teu propi camí com a escriptor?
Va ser un punt d’inflexió. Com tot tímid i idealista, vaig somiar a ser escriptor. Però ho vaig mantenir en silenci. Em vaig matricular en carreres que no tenien res a veure amb mi, vaig fracassar dues vegades i vaig decidir abandonar tota vida convencional. Em vaig convertir en un salvatge que escrivia històries. Sense proclames, sense anunciar-ho a ningú. Simplement, ho vaig assumir com la meva manera de ser.
Parlem del teu primer llibre. Com va ser llançar-te al buit?
Terrible [rialles]. Un llibre horrorós, infumable. Però em va servir. Revisant-lo vaig aprendre que no havia de fer. Com molts, vaig començar escrivint sobre mi mateix, un error habitual. La clau era la ficció, crear personatges interessants i no parlar d’un mateix. A partir d’aquí vaig començar a construir d’una altra manera.
I què hi ha d’aquella temuda pàgina en blanc?
Per a mi no és temuda. Al contrari, em motiva. Encara sento aquell vertigen cada vegada que començo un projecte nou, malgrat portar més de 35 títols. No és por, és el formigueig de qui inicia un gran viatge.
Ets dels que escriu sense xarxa o necessites planificar-ho tot?
Al principi tot fluïa lliurement. Ara, amb la novel·la negra, necessito estructura: línia d’investigació, punts de gir, cronologia. Això requereix un any de preparació, després uns 6-9 mesos d’escriptura i finalment el procés més important: la correcció. Una novel·la em porta com a mínim dos anys.
I el títol? El decideixes al principi o al final?
Abans, el títol era el motor. Però des que una editorial va canviar el títol d’una novel·la guanyadora d’un premi important, ja no m’hi aferro. Els departaments de màrqueting solen canviar-los. Només a França respecten els meus títols originals. Així que ja no escric en funció del títol.
Llegeixes mentre escrius? O prefereixes aïllar-te?
Sempre estic llegint. Normalment, tinc tres llibres oberts: un de novel·la negra per estudiar el gènere, un poemari per a l’ànima i llibres de psicologia o neurociència que faig servir com a documentació. M’obsessiona entendre per què actuem com actuem.
Els teus personatges es queden amb tu un cop acabada la novel·la?
Si no ho fessin, la història no funcionaria. Necessito empatitzar profundament amb ells, ser capaç de posar-me a la seva pell, sentir com ells. Si no, les seves reaccions no serien creïbles.
Hi ha algun del qual no t’hagis pogut acomiadar?
Sí, d’en Milo. Portem 15 anys junts. És esquiu, parla poc de si mateix. I en Jabo Ciendones, de La mujer de Judas. És un sociòpata, sí, però té una humanitat oculta que em va fascinar. M’ha perseguit tant que estic escrivint una segona i tercera part. Sento que no li vaig donar tot el que es mereixia.
Com a lectora, et confesso que La mujer de Judas ha estat un dels meus llibres preferits de l’any. Em va atrapar des del principi.
Gràcies de tot cor. És un llibre dur, incòmode a estones. Però també té moments d’una intensitat emocional tremenda. Que hagi connectat amb tu m’emociona. I sí, tornarà en Jabo, tornaran aquells racons foscos on sempre queda una llum encesa.
És un llibre amb poques pàgines.
Sí, no arriba a les 200. A més, és un llibre on vaig utilitzar una forma molt específica. Els escriptors tenim molt pocs elements a l’hora d’explicar una història: un és la paraula, evidentment, i l’altre és la forma. En aquest cas, sense punts i a part, gairebé sense diàlegs fora del text.
Això no el fa més dens a simple vista?
És clar, quan fulleges el llibre fa l’efecte que és molt atapeït, molt dens. Però resulta que no: és tot el contrari. És una novel·la que es llegeix de pressa perquè la construcció es basa en frases molt curtes, a vegades molt esmolades. Hi ha molt poca cosa innòcua. És minimalisme dut a l’extrem més exacerbat.
Com va ser el procés d’escriptura?
Em va sorprendre el valor que vaig tenir en aquell moment. Vaig escriure partint de zero i tal com vaig començar, vaig acabar. No recordo gaire bé el temps que em va portar, sé que no va ser gaire, però en acabar estava absolutament esgotat. Vaig necessitar una o dues setmanes per recuperar-me de la sacsejada, perquè en Jabo exigeix un esforç molt potent. Ficar-se sota la seva pell és davallador. No et dic que et deixa estregat, però gairebé. És un personatge fort.
Per als oients, sense fer spoilers… de què tracta la novel·la?
Aquest és el problema: la trama és mínima, molt difícil de resumir. La història es descriu amb el personatge. En Jabo és un jove —vaig tenir una sorpresa en saber la seva edat, pensava que era més gran— que no sent que encaixi enlloc. No té res de tímid, però zero habilitats socials.
La novel·la comença amb ell espiant els veïns des del capdamunt d’una casa de luxe que un amic li ha deixat a canvi que la cuidi. I els observa amb la mira telescòpica d’un rifle de precisió. No tenia prismàtics, sembla que el pobre home només es va poder valer d’un rifle. Així que el lector sap des del principi que alguna cosa passarà. El problema és quan.
I a partir d’aquí?
A partir d’aquí anem descobrint la seva història. Té una parella embarassada de 7-8 mesos. La pròxima paternitat el té inquiet, no tant per la responsabilitat, com per les actituds que comença a veure en la seva companya: sentiments de propietat, reaccions molt peculiars. Observa el veïnat, analitza comportaments que haurien de ser normals… i el lector jutjarà si realment ho són.
Repeteixo: és una minitrama. Vaig voler —suposo— mostrar el terror que s’amaga en la cosa quotidiana, en la vida domèstica. Això ho vaig aprendre de Raymond Carver: no cal una trama espectacular. N’hi ha prou amb una parella en una casa, uns veïns, i un ambient. Una simple fila de formigues pot desencadenar una tragèdia. O cuinar una hamburguesa pot ser motiu d’una discussió enorme.
Continuaràs la història d’en Jabo?
Sí, i respectaré la forma original. Ja tinc una idea general de cap a on va. Tot i que, és clar, tot depèn d’en Jabo. Els personatges són molt seus, i ell en primera persona és especial. Veurem qui guanya, si ell o jo.
Ja saps com acabarà?
Sí. I serà una sorpresa molt gran. No t’ho imagines. Sé que sona a reclam, però és cert. Em vaig sorprendre a mi mateix. Pensava deixar que tot flueixi, però aquesta vegada tinc clar el final. Tot i això, veurem si en Jabo m’ho permet.
L’escrius igual que altres personatges com en Milo?
Exactament. Amb en Milo passa igual. Encara que ho tingui tot planificat, una rèplica seva pot fer miques tot. En aquell moment, pots forçar el personatge o deixar que segueixi el seu aire. Jo sempre trio la segona opció. No hi ha res més meravellós per al lector que llegir allò que el personatge obliga a escriure. En aquell moment arriba la màgia.
I els terminis de lliurament?
Mai n’he complert cap. Mai he acceptat dates per contracte perquè són una pressió gratuïta. Lliuro quan considero que està acabada. Si agrada, bé. Si no, ho sento. Hi ha hagut discussions amb editors, és clar, però també demano comprensió. Jo estic al servei del personatge, no de l’editorial.
On escrius?
En un estudi, de cara a la paret, amb les persianes abaixades i llum artificial. Molt semblant a un calabós. És un lloc poc saludable, però còmode. L’important és la història, no si hi entra llum natural o si hi ha ventilació. Quan et deixes portar emocionalment, el procés és molt exigent i físicament es paga un preu. Però sempre ha estat així.
Res d’escriptor al porxo amb un cafè, com a les pel·lícules?
Quin mal ha fet Hollywood! L’escriptor al porxo, amb la barba creixent, acabant la seva novel·la i rebent un xec… Res a veure. Això és una feina solitària, que requereix silenci i concentració. L’estudi hauria d’estar insonoritzat, encara que el meu no ho està.
Et fa por que, en adaptar les teves novel·les al cinema o a sèries, es perdi l’essència?
Em va fer por, em fa por i me’n farà. Però ja hi he passat. Cal entendre que una cosa és la teva novel·la i una altra l’adaptació audiovisual. El director té dret a fer-la seva, igual que jo vaig posar la meva ànima a la novel·la. No és qüestió d’egos, sinó de llenguatges diferents.
Com va ser aquest procés?
Difícil. És com un trasplantament: et milloren la qualitat de vida, però hi ha rebuigs. Una part ja no és teva. No he viscut un trasplantament, però imagino que s’hi assembla: et donen alguna cosa que et salva, però no deixa de ser un cos estrany.
I per acabar… D’aquí a 10 anys, com t’imagines?
Tindré menys cabells, segurs. No obstant això, continuaré igual, intentant elucubrar un nou personatge. Potser maleint en Milo per trencar-me escenes o perseguint en Jabo si em demana més de tres novel·les. Aquesta és la vida que vaig escollir i m’encanta. Així que, probablement, estaré al mateix punt. I feliç.
